todo menos el objeto 2010

Durant tots els posts s’ha intentat parlar de tot allò que envolta els aparells electrònics com a tal sense marques ni fabricants, sinó per se. Aquesta àurea que desprenen els objectes així com tots els objectes és en el cas dels objectes electrònics, alhora física. Per a posar un exemple senzill: un producte d’Apple no només té aquesta àurea de producte tecnològic, sincer i de disseny sinó que, com s’ha pogut veure en tots els posts, és alhora física. El següent esquema ens mostra els temes que s’han tractat per al post i han anat des d’aquesta nova era que se’ns presenta on l’electrònica pot ser més participativa fins a l’aurea electromagnètica que desprenen els aparells passant per un seguit d’obres d’art que exploren aquests móns tant foscos i alhora interessants.

2010_SergiVich General

Els objectes electrònics, des del mòbil fins a les màquines de rentar, s’anomenen habitualment com a “objectes intel·ligents”. Però utilitzar aquesta paraula per a descriure objectes am funcionalitats electròniques elevades anima a fer un interpretació insípida i potser massa científica dels objectes que ens envolten a diari. Els objectes electrònics no són només “intel·ligents”, són capaços de somniar (en el sentit que deixen anar radiació al seu voltant, incloent els nostres cossos). Pensar en aquest objecte des d’un punt de vista més d’objecte somniador que no pas d’un objecte racional pensat per a fer una certa tasca, obre un ventall més ampli d’interpretacions.

Els somnis dels aparells electrònics són fets de radiacions electromagnètiques. Aquests somnis són irradiats fora de l’objecte, creant un nou, invisible però físic entorn anomenat espai hertzià. És en aquest punt on apareix la vida secreta dels objectes electrònics. No només perquè rarament som capaços de interceptar-los (interferències, etc…) sinó perquè tot just estem començant a entendre’ls. L’espectre electromagnètic cobreix un ampli rang de freqüències que van des dels 7 Hz amb els que funciona el nostre cervell fins als cents de milions d’Hz que tenen els rajos gamma.

Som constantment bombardejats per aquestes radiacions despreses pels aparells electrònics, algunes d’elles visibles d’altres no. Només imaginem per un instant que fóssim capaços de veure, sentir o detectar aquestes freqüències de l’espectre que ens passen totalment desapercebudes. La nostre concepció sobre aquest objectes canviaria totalment la nostra manera de veure’ls i entendre’ls. Seria fantàstic poder veure l’intercanvi d’informació que és produeix entre el nostre ordinador portàtil amb Wifi i el router. O d’altre manera què passaria si poguéssim veure el flux, com si d’un riu flotant es tractés, de les trucades que es fan a diari des de receptors mòbils?Quan l’espectre electromagnètic sigui més ben entès i estudiat, aquest començarà a donar forma als nostres objectes i serà doncs quan es descobreixi aquesta vida, que durant tants anys ens a passat pels morros i traspassat els cossos, sortirà a la llum.

Textos i idees extretes de la lectura del llibre Design Noir dels autors Anthony Dunne i Fiona Raby.

2010_SergiVich General

Charged Hearts & Shroud/Chrysalis & Tempest

El treball de l’artista canadenca Catherine Richards explora el sentit volàtil de nosaltres mateixos i de com estem canviant les nostres fronteres per mitjà d’un procés on les noves tecnologies d’informació juguen un paper primordial. Les noves tecnologies li proporcionen un material artístic de primer nivell per a fer propostes que van més enllà de la simple exhibició i questionen a l’espectador. D’entre les diverses obres que explores aquesta nova relació entre la tecnologia i els éssers humans destaquen dos projectes que estan molt lligats amb el tema del post: Charged Hearts i Shroud/Chrysalis.

La nostra cultura tecnològica ha creat un ambient de senyals electromagnètiques molt diverses que van des del televisior fins les línies de tensió. A mesura que la nostra tecnologia es torna cada vegada més inalh’ambrica, l’espai que ens envolta s’omple. No es limita a les fronteres del nostre cos, sinó que trespassa els nostres cossos i ens impregna. Segons l’artista som una espècie de cyborgs i estem sistèmàticament en condicions de servitud, davant d’aquest nou entorn.

El cor humà, la seu simbòlica de les emocions, és també un dels més coneguts camps electromagnètics del cos. L’ona electromagnètica és el propi batec del cor. L’espectador està cridat a participar de la instal·lació tocant i generant alteracions en els diferents cors de la sala. El veritable objecte d’aquesta peça és l’activitat electromagnètica, i el seu joc entre la matèria i el món virtual. El cor i la ‘Terrella’ contenen gasos que es fosforescents que són excitats per mitjà d’electrons electrons. D’aquesta manera el ‘entorn virtual’ es converteix en material, i la nostra part en aquest entorn és tangible

L’artista canadenca C. Richards proposa en la seva instal·lació, una espècie de crisàlida de desconnexió, on al introduir-s’hi es perd qualsevol mena de senyal amb l’exterior, amb un món on estem envoltats d’ones de comunicació entre d’altres. Segons l’artista aquesta instal·lació va a contracorrent amb la tendència actual a impregnar-nos de tecnologia a la que tant ens hem acostumat. El treball proposat questiona el concepte wireless, la disponibilitat i la immersió, termes omnipresents en la era de la tecnologia present. L’obra consisteix en una “performance” on el públic fa partícep de la instal·lació, embolcallant-se dins aquest llençol fet a base d’una malla de coure i on per l’efecte Faraday, tot aparell electrònic que la persona dugui, queda totalement anulat.

Un altre treball interessant és el d’Eric Berger anomenat Tempest 2004.Basant-se en la idea de Anthonny D. i Fiona Raby on comenten que qualsevol dispositiu electrònic encès (un mòbil, un ordinador portàtil, un receptor de GPS) genera permanentment emissions electromagnètiques, l’artista Erich Beger proposa el seu projecte Tempest. Es tracta en un programa d’espionatge que utilitza la tècnica del Van Eck Phreaking, utilitzat com a tecnologia militar, i que consisteix a reconstruir el que apareix en la pantalla d’un ordinador interceptant, les emissions de ràdio que emet qualsevol monitor, i que es poden sintonitzar amb un simple transistor.

Seguint una llarga tradició de subvertir tecnologies militars amb fins creatives, Erich Berger crea una peça audiovisual on la relació entre imatges i sons està determinada per les emissions electromagnètiques produïdes pel monitor. Els gràfics que apareixen en la pantalla en l’obra Tempest emeten ones que, al ser captades amb diverses ràdios sintonitzades en diferents freqüències d’AM, es converteixen en els sons afilats i vibrants que acompanyen a les imatges. Sens dubte una mostra de hacking tecnològic al que tots estem sotmesos sense ni tan sols ser-ne conscients.

http://randomseed.org/tempest/

www.catherinerichards.ca/

2010_SergiVich General

Tot aparell electrònic produeix al seu voltant per petit que sigui uns camps electromagnètics que s’escapen de les carcasses que els contenen. Aquests objectes emanen una vida que sovint ens passa desapercebuda per els seus lleus efectes. Tot i així es proposen diversos exercicis per a demostrar que encara que siguin imperceptibles hi són. El primer consisteix en agafar una càmera digital encesa i llesta per a tirar una fotografia. Ara agafem un comandament a distància, el qual funciona per infrarojos i és imperceptible a l’ull humà. Doncs bé, si apuntem amb el comandament a la càmera veurem que aquesta ens permet veure la llum que desprèn el LED IR dels comandaments. El segon exercici és acostar aquest mateix comandament a una ràdio on prèviament s’hagi sintonitzat el canal AM. Ara apuntem a l’antena d’aquesta i podrem sentir com hi ha una interferència d’aquestes freqüències. Com aquests exercicis n’hi ha milers el que més impacte, segons he pogut informar-me, consisteix en col·locar un ou entre dos telèfons mòbils. Aquests passats 65 minuts de conversa són capaços d’alterar les molècules internes de l’ou arribant a fer-lo dur. La pràctica encara no l’he dut a terme però científicament està comprovat que les ones emeses pels mòbils augmenten la temperatura dels cossos que es troben al seu voltant. Aquests són només alguns exemples de com es pot interceptar aquesta vida interior dels productes electrònics que tant ens envolten i alhora tant ens separa de la seva comprensió.

A continuació s’expliquen dos projectes que exploren aquestes franges entre visible i invisible i són capaços un d’una manera molt propera i l’altre des d’una basant més física, fer-nos una imatge d’aquests camps. Aquests projectes es troben englobats dins el TouchProject.

El Touch project és un projecte de recerca que investiga el “Near Field Communication” (NFC), una tecnologia que permet connexions entre telèfons mòbils i les objectes físics. En aquest projecte es desenvolupen aplicacions i serveis que permeten a les persones interactuar amb els objectes quotidians i situacions a través dels seus dispositius mòbils. Touch consta d’un equip interdisciplinari que participen en la investigació social i cultural, la interacció, disseny industrial, creació ràpida de prototips, software, assaigs i exposicions. Aquest projecte d’origen noruec té la seva seu al Institute of Design a l’Oslo School of Architecture and Design. Entre els projectes més interessants i relacionats amb el tema dels posts són l’Sniff i els projectes encarregats a la representació visual dels camps electromagnetic dels apparels electronics.

El primer projecte és l’Sniff. Es tracta d’un gos de peluix interactiu que ensuma els objectes que se li acosten al nas. Aquest gosset reacciona a través d’àudio i vibració, alhora creant jocs a través del comportament, melodies i respostes emocionals. Recobert d’aspecte de peluix incorpora al seu interior tot un mecanisme complexa de microxips i lectors que ajuden a interpretar els objectes que se li acosten al nas. Com ja es va explicar en el post anterior en aquest cas s’ha utilitzat una placa d’Arduino per tal de crear aquesta joguina interactiva. Gràcies a l’obertura de mons tant tancats com els de l’electrònica

L’altre projecte relacionat amb la representació d’aquests camps és el projecte RFID pen. Aquest és un projecte que mitjançant l’escriptura és possible representar gràficament aquests camps d’RFID que es troben al seu voltant. El dispositiu és molt bàsic i consta d’un bolígraf i un detector de senyals de radiofreqüència. Mitjançant l’extracció de les seccions d’aquests camps el RFID pen és capaç de traçar-los sobre el paper. Un cop obtingudes les diferents capes aquestes són traslladades a l’ordinador i s’obté una representació tridimensional d’aquest camp. Sens dubte és una manera molt senzilla i gràfica de fer-se una idea de com són aquests camps que ens rodegen. A continuació es posa el video del RFID pen:

http://vimeo.com/8042711

Amb aquests projectes que s’han ensenyat a continuació són potser la cresta de l’iceberg a una necessitat que tenim de conèixer el que ens envolta i que cada cop més s’allunya del nostre entendiment. Avui en dia encara és possible per alguns experts entendre com funcionen aquests components electrònics als quals tant estem habituats, però què passarà amb les noves tecnologies que s’estan desenvolupant com la biotecnologia o la nanotecnologia? Si bé és cert que de canvis tecnològics hi ha hagut durant tota la història, sembla que la tendència és a fer-la cada cop més incomprensible. Acabarem cavant la nostra pròpia tomba creant unes tecnologies tant complexes que només siguin comprensibles per a uns pocs?

2010_SergiVich 2010

El cas de l’Arduino és una altre concepte més, que ha aparegut en aquesta nova era d’aplicacions, accions i altres activitats humanes anomenades Wiki. Actualment existeix l’enciclopèdia Wikipedia, on el contingut pot ser modificat pels seus usuaris, la Wikipeli escrites i protagonitzades de manera cibernètica per tots els usuaris que hi participen, MediaWiki, DokuWiki i un llarg etcètera d’altres derivacions wiki on el principal concepte és estendre i compartir els coneixements de molts usuaris diferents, seguint al idea de que una muntanya està feta per petits grans de sorra.

En aquest àmbit apareix Arduino que és una plataforma de hardware lliure basada en una senzilla placa d’entrades i sortides (analògices i digitals), i un entorn de desenvolupament que basat en el llenguatge de programació Processing/Wiring. Arduino es pot utilitzar per a desenvolupar objectes interactius autònoms, o pot ser controlat per ordinador per executar els programes que es vulguin. Es pot comprar ja muntat o fins i tot es dóna la possibilitat de ser muntat peça per peça. Arduino és una manera d’acostar una mica més l’electrònica al gran públic, tot i que com ja se sap tots aquests mons són molt particulars i per a fer-lo anar s’ha d’entendre els conceptes bàsics de l’electrònica i tenir uns coneixements mínims de programació. Sens dubte aquesta aparició ha estat una gran revolució, ja que la seva interface de fàcil comprensió i el mòdic preu d’uns 22€ aquesta empresa italiana distribueix una arma molt poderosa per a qualsevol dissenyador, manetes o aficionat. Al ser open-hardware, tant el seu disseny com la seva distribució és lliure. És a dir, pot utilitzar-se lliurement per al desenvolupament de qualsevol tipus de projecte sense haver adquirit cap llicència. Publicacions com la revista Make (www.makezine.com) fan d’aquest hardware una eina molt potent per a tot dissenyador i persona interessada en el camp.

Immersos en un sistema feudal on són les grans companyies les que controlen el mercat i les lleis, per autoprotegir-se (patents, drets d’autor…) aquests sistemes es presenten com una vàlvula d’escapament per a tota aquella gent que vol desenvolupar, utilitzar i entendre objectes i sistemes. En un sistema on els drets d’autor estan els dies que corren i Tocar el tema de drets d’autor

Això obra pas per a parlar del tema de els Llicències CreativeCommons. Les llicencies CC estan inspirades en la llicència GPL (General Public License) i són per tant de domini públic. No són, no obstant això, un tipus de licenciamiento de software. La idea principal és possibilitar un model legal ajudat per eines informàtiques, per a així facilitar la distribució i l’ús de continguts. Existeixen una sèrie de llicencies Creative Commons, cadascuna amb diferents configuracions o principis, com el dret de l’autor original a donar llibertat per a citar la seva obra, reproduir-la, crear obres derivades, oferir-la públicament i amb diferents restriccions, com no permetre l’ús comercial o respectar l’autoria original. Moltes són les pàgines que ofereixen aquest tipus de contingut una molt utilitzada per als dissenyadors és el banc d’imatges Flickr on es poden consultar i usar moltes de les imatges que ofereix sota diferents llicències CC entre elles. Encara que sigui complicat en un món tant comercial molts són els esforços que s’estan fent desinteressadament per aconseguir les noves eines de manera lliure i accessible a tothom. En certa manera aquesta és la tendència que s’anirà aplicant lenta però constantment. Inclús es parla d’una producció d’objectes en un futur de manera que qualsevol persona pugui fabricar-se o pugui adquirir peces imprimint-les directament a casa seva.

Una altra moda que s’està imposant i en el futur tindrà molta més repercussió és l’anomenat electro-hacking. Aquest consisteix en agafar peces de mercat que incorporin electrònica (especialment sensors) per a desmembrar-los i crear nous sistemes. Aquests són de fàcil adquisició i els podem trobar dins de totes les llars (ambientadors amb temporitzadors, sensors de presència, plaques fotovoltaiques…).

Una pregunta que caldria meditar profundament seria si s’està intentant crear nous sistemes en una base wiki, perquè tots parteixen amb els mateixos esquemes que ho fan les grans companyies?

En el següent post parlarem d’aquells projectes que d’alguna manera o altre representen de diferents maneres els camps magnètics que emanen dels objectes electrònics.

Videos interessants:

http://www.youtube.com/watch?v=k4cYpf9zwkg

http://www.youtube.com/watch?v=G4FU__BJ9sw&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=mLXPCsGSAMQ&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=m6R8xtnvBd8&feature=channel

Fonts:

www.maestrosdelweb.com, Wikipedia, www.arduino.cc/es/

2010_SergiVich 2010

Introducció al tema

L’electrònica és la branca de la física i especialització de l’enginyeria, que estudia i utilitza sistemes, el funcionament dels quals es basa en la conducció i el control del flux microscòpic dels electrons o altres partícules carregades elèctricament. En paraules més senzilles l’electrònica és la branca que estudia la transmissió, l’emmagatzematge i el processament de la informació codificada elèctricament. Com s’explicaran en els següents posts aquestes càrregues elèctriques generen al seu voltant uns espais físics, però invisibles anomenats camps electromagnètics, uns espais desconeguts per tots nosaltres.

En els últims anys la proliferació d’aquests aparells ha anat en augment fins al punt que sense ells no podríem mantenir ni el ritme ni realitzar les tasques quotidianes. A mesura que es produeix aquesta aparició d’aparells electrònics a les nostres vides, també ho fa el desconeixement que tenim sobre els seus mecanismes i sistemes. Una de les màximes dels dissenyadors ha estat fer productes comprensibles als usuaris, però des de l’abandonament dels sistemes mecànics, donant pas a sistemes més avançats (de l’analògic al digital), la distància entre objecte i usuari s’ha fet més evident. L’aparició de la electrònica es remunta a principis del segle XX amb els descobriments de Giovanni Caselli, J. A. Flemming i Lee De Forest. Podem dir que aquests dos científics van descobrir els principis del que coneixem com l’era de la tecnologia. L’electrònica moderna i ja saltant-nos uns quans anys d’avenços tecnològics com el magnetòfon i el transistor, té el seu moment àlgid amb l’aparició dels ordinadors. El primer ordinador digital electrònic va ser desenvolupat al 1947 per un grup de científics i enginyers americans capaç de fer 5000 sumes per segon. Al 1951 es produeix el primer ordinador comercial i no serà fins uns anys més tard on les computadores i la electrònica en general s’escampi per les nostres llars.

No cal dir que tot aquest desenvolupament ha anat de la mà dels descobriments científics, això i els interessos econòmics han estat els precursors de l’avenç de tot el que coneixem avui en dia. Alhora totes les tecnologies han acabat configurant nous sistemes de comunicació entre les persones, de viure i d’entendre el que ens envolta. Tot passa a estar codificat i parametritzat. Ràdios, Televisors, Minipimers, Rentadores intel·ligents, Routers, Telèfons Mòbils són només la conseqüència d’aquesta necessitat creada per l’home modern en el passat segle. Aquests aparells ens ajuden a seguir aquest ritme frenètic. En un sol dia d’una persona del segle XXI seriem capaços de viure, registrar, comunicar-nos més que una persona de fa tan sols 60 anys.

Durant els següents posts es farà un breu recorregut sobre projectes, artistes i altres elements d’interès on tots comparteixen en certa manera el que envolten aquests objectes tant simbòlica com físicament.

Actualment el món de l’electrònica és un món molt excloent per tot aquell que no hi estigui ficat. Aquest món tant críptic fa que una eina tant potent com és l’electrònica quedi a les mans d’uns pocs. Com va passar amb la informàtica amb SO’s com l’Ubuntu o el Linux, ha aparegut uns nous hardwares lliures, on la seva raó de ser és aquesta comunitat que es forma al voltant d’aquest sistema, que evoluciona i es desenvolupa de manera lliure els diversos dispositius. En el següent post parlarem d’Arduino un referent d’aquest nou hardware accessible al gran públic.

Fonts: Wikipedia, ComunidadesElectrónicos, TiemposModernos

2010_SergiVich 2010