todo menos el objeto 2010

Des de temps immemorials, l’Home s’ ha sentit atret i fascinat per decorar el seu cos amb objectes naturals minerals i animals provinents dl seu entorn. Fossin ossos d’animals caçats, pedres que li cridessin l’atenció per la seva forma o color, petxines foradades,…tots aquets elements obtenien un valor afegit per l’home de les cavernes, que el convertien en una espècie de talismà o amulet que el protegia.

Amb l’ edat de bronze, juntament amb els egipcis el descobriment dels metalls varen crear una revolució, les pedres varen ser substituïdes com armes i varen quedar fundamentalment per la seva funció de joia i talismà, mantinguent fins avui les seves característiques. Els metalls i les pedres més apreciades coma joies varen ser sempre les mes escasses, i es que l’home els hi atorgava valors simbòlics de estatus social, noblesa o riquesa per la seva possessió.

Els romans també varen posar el seu gra de sorra, donant un valor simbòlic de unió matrimonial entre dos persones a una aliança feta de ferro, avui dia aquesta aliança perdura en els nostres dies però amb gran varietat de materials, però el mateix valor simbòlic.

A l’Edat mitjana trobem un nou element, el fermall, unes joies usades exclusivament per els privilegiats de l’aristocràcia, membres de la família reial i els nobles, que aquet petit penjoll de metall amb incrustacions de pedres precioses atorgava un estatus a uns pocs privilegiats essers vius.

A partir del segle XIX, el món de la joieria entra dins el camp de la moda, artistes, pintors, orfebres…dissenyen i elaboren artesanalment aquetes peces de metall i pedres precioses i tan preuades com son els diamants. S’imposa un estil ostentós per tal de donar a conèixer a tothom el seu estatus social mitjançant les seves “medalles”.

Avui dia, amb la incorporació de nous materials considerats no nobles com els plàstics, feltre, en general la bijuteria, ha fet que les persones donguin un valor substancial o intangible a petits objectes que els utilitza per al dia a dia com a elements decoratius, per reforçar i millorar la seva imatge…o per altres finalitats.

No hi ha cap criteri ni cap pauta a seguir, l’home decideix i posa valor als objectes.

FONT: Opinió personal

anell comestible

2010_MerceYlla General

Des de temps immemorials, l’home s’ha adornat amb joies i altres elements. La joia és símbol de distinció i ajuda a reforçar la nostra singularitat, afany etern de tots nosaltres.

Com adorn, la joia està dotada d’atributs i significats. Lluir implica completar el missatge que els altres aprecien en la nostra imatge personal, ja que estan dissenyades per a potenciar-la. Ara bé, vol dir el mateix una arracada que un braçalet? Cal no oblidar que per a cada joia hi ha un lloc i un significat implícit, no sempre percebut. Segons quina part del cos ens adornem amb ella, predomina amb més intensitat una sensació.

El cap, signe regi i “capital” per a la nostra existència, quan s’adorna produeix una sensació de celsitud i magnificència. Des dels governants maies fins a la noblesa europea han adornat les seves testes amb refulgents joies, amb l’objectiu de transmetre a qui els miren, la brillantor de les seves ments com a líders. Tal és el seu poder, que una de les majors ofenses que se li pot fer a una persona és obligar-la a portar una falsa joia en el seu cap que, bé per tenir una forma extravagant o per estar realitzada en un material “innoble”, no fa més que humiliar a qui es trobi sota ella (valgui com a exemple el de Jesucrist i la corona d’espines).

El rostre és el mirall de l’ànima i tot bon mirall té un bon marc. El collar centra la nostra mirada entre els cabells i aquest. És la joia més suggestiva, concreta i exacta i serveix per emmarcar la nostra cara. Les joies no només adornen cap i coll, també ens confereixen força i seguretat amb només canviar la seva ubicació. El braçalet ha acompanyat a innombrables guerrers i endureix la imatge d’algunes tribus urbanes. Els anells són símbol de poder, força i seguretat, especialment en els homes. I, en la dona, tenen, a més, la propietat de estilitzar les seves mans.

Les medalles reposen sobre el pit, a prop del cor, igual que els fermalls i les insígnies. Amb elles expressem la nostra pertinença a un grup determinat o que hem estat considerats mereixedors de la mateixa. Transmetem singularitat, sentim reconeixement.

Fins ara hem dit que la joia aporta singularitat, seguretat, concreció, magnificència, reconeixement i força però, tenint en compte el culte de la nostra societat a la seducció, la joia no deixa de reforçar aquest propòsit si se la “deixa caure” per la escletxa de l’escot o se la situa per sota de la cintura, com les sensuals turmelleres.

La joia aporta moral i es llueix amb seguretat, bé perquè és sinònim de la nostra capacitat econòmica, bé perquè és un regal d’algun que ens estima. En aquest últim cas la sensació és difícil d’explicar. Quan lluïm aquest tipus de obsequis ens fem especials: imprescindibles.

La joieria és un art. L’art de convertir quelcom escàs com la perla, el diamant o el platí, en alguna cosa únic que reforça la nostra singularitat. La joieria és tan perfecta que és a ella a qui recorrem per alegrar amb arracades la part menys expressiva del nostre rostre: les orelles. Si la perruqueria les oculta o les delimita, la joieria les remata amb extrem i cura gust i, el més important, quan algú ens regala una joia, és com si ens en regalés un piló.

Fonts: http://www.solonosotras.com/archivo/17/mod-artic-101001.htm

http://www.joyasybisuteria.com/joyas/

2010_MerceYlla General

Els avenços tecnològics en joieria, els nous mètodes de talla de pedres precioses i els nous mètodes de tractaments de les gemmes han propiciat que el comerç de les joies hagi augmentat espectacularment, de manera que persones de qualsevol estatus social puguin tenir accés a les joies més belles.

D’altra banda el simbolisme de les gemmes s’ha mantingut entre la societat, encara que les creences en la influència de les pedres precioses i semiprecioses en la vida de les persones han disminuït, es manté la seva simbologia i la seva influència en la sort i en la salut .

Tot tipus de joies: anells, collarets, penjolls, polseres, braçalets, arracades, amb tot tipus de pedres precioses o semiprecioses, diamants, robins, safirs, maragdes, granats, ametistes, aiguamarines .. i encastats en els més bells metalls preciosos: or, plata, platí, rodi … i amb els més variats i bells dissenys de gemmes, tot es comercialitza avui a l’abast del consumidor mitjà.

En definitiva avui la joieria està socialment més estesa que mai i les joies i pedres precioses són admirades per el  major nombre de persones, mes que mai.

Però potser s’està oblidant més el valor antic d’ una peça d’ artesania, d’ una joia unica que ens feia sentir especials de tenir aquell petit tresor que ningu més tenia igual i que per aixó el feia únic i especial.

En canvi ara la joieria està encaminada cap al col·leccionisme i la globalització, i aquí hi ha algunes marques de joieria que han deixat constància d’aquesta tendència, com és la marca TOUS, amb el seu mític i repetitiu os, que el podem trobar en anells, collarets, bosses….originals i de copia, des de les “noies tous” com ara Eugenia Martínez de Iruijo fins acabar amb la dependenta de la fleca de la cantonada.

O també trobem la marca PANDORA, on et venen una polsera: original, diferent, construïda peça per peça segons el teu gust, estil, butxaca… que al cap i a la fi no deixa de ser la repetició la mateixa polsera amb el posicionament de les peces segons el criteri individual de cadascú.

Quin valor té la joia d’ avui dia? El valor de la repetició? De formar part d’ un grup “exclusiu” on llueixes una joia que existeixen 50.000 més d’idèntiques a la teva en tot el món?

Els temps avancen i els valors es perden….

Fonts: http://www.raulybarra.com/notijoya/archivosnotijoya5/5joyeria_origenes.htm

http://issuu.com/redtic/docs/joyas

Opinió personal

2010_MerceYlla General

Antigament, el marit lligava als turmells i els canells de la núvia amb cordes fetes de herbes, perquè la tradició deia que amb aquest ritual l’ànima de la dona no l’abandonaria ràpidament. Al pas dels anys i amb els canvis en les creences, el sentit i el material de les cordes ha evolucionat. Avui, els esposos intercanvien dels anells i se’ls col·loquen en el dit anular en senyal d’aliança. Els anells d’herba van passar a ser de cuir, però com es deterioraven per l’ús es va optar per la pedra polida.

Aquesta, encara que era resistent, era poc o gens estètica, així que es va optar pels metalls fins arribar als preciosos com la plata i l’or.
En general, els anells de casament històricament s’han dut al dit anular (anomenat així per ser justament el portador habitual de l’anell) esquerre.
S’especula amb que això és així perquè els romans creien que existia una vena que connectava aquest dit directament amb el cor.

Una alternativa a aquesta tradició és que, en les antigues astrologia, cada dit de la mà s’associava amb un planeta, i l’anular de la mà esquerra es relacionava amb el Sol d’aquesta manera, l’ús d’un anell de noces en aquest dit significava la proclamació pública de la unió a la llum del dia, en altres paraules, el món conscient i clarament visible de la comunitat humana.
Aquesta correspondència està més fortament emfatitzada per la tendència general de fabricar amb or dels anells de casament, i l’or el metall que simbolitza el Sol en les tradicions de moltes cultures.

Els anells de casament capturen els aspectes cerimonial, simbòlic i comunitari del matrimoni, i conserven aquests nivells de significat com un constant recordatori.

casament romà

Fonts: http://www.lukor.com/hogarysalud/05052701.htm

http://www.raulybarra.com/notijoya/archivosnotijoya2/2arras_matrimonio.htm

http://www.joyaestilo.es/alianzas-de-boda-anillos-de-matrimonio.html

2010_MerceYlla General

“Una anell de compromís és un assumpte que requereix una seriosa consideració per part del jove. Ell desitja el millor que la seva butxaca pugui permetre i el que és més important, l’anell s’adapti al gust de la seva novia. Ja sigui preguntant-li directament o bé a través d’ algú que conegui les seves preferències, esbrina el que desitja i tracta de complaure per tots els mitjans. El major i més perfecte diamant solitari que un jove pugui permetre és des de fa molts anys el típic anell de compromís. ”

“La fidelitat i el cel són rodons i en ells es basa l’emblema”

anell de compromis de ferro d'origen romà

El precursor de l’actual anell de compromís va ser un senzill cèrcol de ferro.L’antiga tradició romana consistia en lliurar un anell, un símbol del cicle de la vida i de l’eternitat que constituïa una promesa pública, que el contracte matrimonial entre un home i una dona seria respectat. En l’època de Plini (23 - 79 dC) l’anell es fabricava de ferro. L’or va ser introduït algun temps després, al segle II DC Els cristians van adoptar el costum i, d’aquesta manera, l’anell es va convertir en part integrant de la cerimònia matrimonial. El simbolisme de l’anell que significa eternitat, no es va veure reforçat fins al segle XV per l’emblema de la fidelitat conjugal … el diamant.

No obstant això s’han transmès al llarg dels segles llegendes sobre les mítiques propietats d’aquesta pedra.
Centenars d’anys abans de Crist, a l’Índia, on es van descobrir per primera vegada, els diamants eren més apreciats fins i tot per la seva màgia que per la seva enorme bellesa i es creia que protegien de les serps, del foc, del verí, de les malalties , dels lladres i de totes les forces combinades del mal.

A l’Índia es creia que el color de la pedra reflectia la casta de qui la portava i per això els més preciosos eren els diamants purs blancs. Roma els apreciava per la seva duresa i els considerava capaços de trencar el ferro. Els xinesos els valoraven enormement com a eines gravadores, mentre que els supersticiosos italians confiaven en ells com a protectors contra el verí.

Especialment capaç de resistir al foc i l’acer, el diamant (el nom ve del grec “Adam”, que significa invencible) reuneix la força inflexible i invencible. Què millor emblema per a una associació que haurà de durar tota la vida?

Des del suau llustre dels diamants en brut del Renaixement fins a la enlluernadora pirotècnia de l’elegant sofisticació del segle XX, l’anell de diamants, com un cercle encantat, constitueix l’autèntic regal d’amor i lleialtat entre un home i una dona … el segell definitiu de les promeses realitzades en el matrimoni…Es diu que l’anell de compromís ha de costar tres mesos de sou del nuvi i es disposa així perquè es considera un sacrifici que fa per la dona estimada amb la que vol compartir la resta de la seva vida i formar una família. Tanmateix, això no és important ja que l’anell de compromís no ha de ser vist pel pes o mida de la joia, sinó que més aviat per la promesa d’amor que significa…o així tindria que ser…

http://www.raulybarra.com/notijoya/archivosnotijoya3/3joyeria_historia.htm

2010_MerceYlla General

Des dels primers pobladors de Grècia es coneix l’ús de joies d’or i pedres precioses.

Els antics grecs van heretar la tecnologia de la joieria dels artesans de la cultura Micènica, que van viure a les illes de Creta, Thera, i en Anatòlia del any 2700 al 1600 Abans de Crist, fins que van desaparèixer, possiblement per una erupció volcànica i els terratrèmols que van seguir.

Els antics grecs només utilitzaven la incrustació de pedres en la seva joieria i penjaven petits discs d’or perforats dels vestits i de les diademes.

Les primeres joies gregues van ser de disseny i fabricació senzilles, encara que d’estil molt diferenciat de les gemmes d’altres cultures, amb el temps, els dissenys de joies, les tècniques d’orfebreria i la gamma de materials utilitzats en la seva joieria van augmentar en complexitat.

Fabricaven objectes de luxe de gran bellesa, com ara penjolls d’ambre per collarets i polseres, joies d’or, agulles amb cap de cristall de roca i recipients en forma de plat també de la mateixa pedra semipreciosa.
Els grecs arcaics utilitzaven joies de pendents amb figures de coloms, del déu Eros i de la Victòria alada.

Els collarets estaven formats per una corretja amb fruites penjant, calzes o una cadena rodona amb un cap d’animal o el dofí saltant.

Els grecs van començar a utilitzar l’or i les gemmes cap al 1400 abans de Crist i en el 300 abans de Crist ja dominaven una avançada tecnologia de pedres precioses com la ametista, les perles i les maragdes, fins i tot la seva talla i el gravat.

Els grecs van ser els primers crear una nova joia: el camafeu, que fabricaven amb una pedra d’àgata procedent de l’Índia anomenada Sardònix.

Un altre ornament molt utilitzat va ser la garlanda de llorer que es feia servir com a corona d’honor per a campions olímpics, els herois i savis, i que estava consagrada a Apolo, déu del intel lecte i de la llum.
Les garlandes d’or es feien servir com corones adornades amb fulles, flors, glans, el déu Eros i Victòries alades.
Entre la joieria grega destaquen els anells amb segells bisellats i altres pedres precioses i semiprecioses.

Els grecs, que no eren bons dissenyadors de joies, s’inspiraven en els models de joies egípcies i assíries, que els venien els mercaders fenicis.

Les evidències trobades suggereixen que els primers homes grecs també usaven joies, encara que amb el temps aquesta tendència va anar desapareixent.
Les dones de Grècia portaven diferents dissenys de joies de braçalets i diademes d’or i pedres precioses i semiprecioses era un element molt important ja que indicaven la riquesa i l’estatus.

2010_MerceYlla 2010, General

Els antics egipcis eren autèntics apassionats de l’ornamentació i del disseny i van introduir una intensa renovació en la joieria.

Tenien el costum d’enterrar els seus faraons i sacerdots amb les seves pertinences i joies, aquet fet ha permès conèixer en més profunditat la tècnica de la joieria egípcia així com els tipus de pedres precioses més usades en joies i amulets i el significat espiritual d’aquestes gemmes.

Les joies van tenir una gran importància en la cultura egípcia, tenien dues funcions, les gemmes es valoraven tant per la seva bellesa com per la protecció màgica que els proporcionaven, és a dir, eren alhora talismans i joies.

Identificaven els metalls i minerals amb els seus déus i amb certs poders terapèutics, el coure i la malaquita s’identificaven amb el seu déu Hathor i l’or amb el déu Sol, el nom del Lapis lazuli i de la Turquesa eren sinònims d’alegria i plaer.

L’amulet els servia per evitar el perill i allunyar els mals esperits i era la font de les forces màgiques que els protegien.

Els orfebres egipcis creaven els seus propis dissenys de joies a mà i utilitzaven una gran varietat pedres precioses i semiprecioses com l’ametista, la cornalina, el jaspi, l’ònix, el lapis lazuli, la turquesa i el quars.

Durant molt temps, la plata va ser més important que l’or, per la seva escassetat, un altre material molt utilitzat va ser el Lapis lazuli, una pedra semipreciosa molt espiritual, que era importada.

En les tombes de l’antic Egipte, han aparegut gran quantitat de segells reals i escarabats sagrats, construïts amb pedres precioses i se sap que els notables de la cort dels faraons, acostumaven a regalar grans collarets de pedres precioses, ceràmica o vidre.

L’escarabat va ser un animal sagrat que representava el renaixement i la regeneració de la sortida del sol, es feia servir com amulet, en pendents, com a segell en els anells i es fabricaven en molts tipus de gemmes com l’or, lapis lazuli, basalt, la turquesa, el vidre acolorit, i el alabastre.

Escarabat blau egipci 2000aC

Les joies més usades en l’ús diari eren les diademes, els collars de comptes, els pectorals, braçalets de argolles articulades, i anells.

Els braçalets d’or o plata estaven molt generalitzats, era normal portar dos d’ells en cada braç, un al canell i un altre sobre del colze.

Les arracades s’usaven tant per homes com per dones, en totes les classes socials i van ser molt populars sobretot en el nou regne, un dels faraons, Akhenaton va introduir la perforació del lòbul de l’orella com es veu en les estàtues reals, que demostren un ús molt extens d’aquest ornament.

Principals funcions de les joies a l’antic Egipte.

Com amulet i protecció: les primeres peces de joieria són petites pedres utilitzades com penjolls, d’aquí derivaran dels amulets més coneguts, que s’utilitzaran sols o formant joies complexes.

Per indicar rang o ofici: Com a tot arreu i èpoques, les joies van servir per indicar estatus i riquesa, així com el poder i prestigi del propietari.

Com a premi militar o civil: Una de les ocupacions dels joiers era la de fer condecoracions per als oficials premiats. La “Ordre del Collar d’Or” potser va ser el més antiga d’aquests honors. El collar shebyu, format per uns discs d’or massís enfilats molt estretament, sorgeix com a part d’un premi honorífic pel valor militar.

Per adornar temples i palaus: Sabem que molts elements arquitectònics dels palaus i temples eren adornats o recoberts amb metalls preciosos.

Per dipositar a la tomba: Els Egipcis dipositaven en els seus aixovars funeraris tot el que creien anaven a necessitar en la vida del Més Enllà, per tant en les excavacions de les tombes s’han pogut trobar gran quantitat i varietat de peces.

Per motius purament funcionals: Grans segells cilíndrics d’or o de pedres dures, amb el nom del Rei, eren confiats a aquells oficials que actuaven en nom del Rei en actes oficials Durant els Imperis Antic i Mitjà.

Anell del dit pulgar del Farao Tutankamon

Per motius rituals: Els collarets menhat i contrapesos que eren utilitzats per les grans dames o sacerdotesses com a símbols de la seva devoció al culte de la Deessa Hathor o els seus encarnacions.

Retrat de una dama Egipcia amb les seves hornamentacions

Fonts;  http://issuu.com/redtic/docs/joyas

http://www.egipto.com/cgibin/forum2004/showthread.php?t=6850

2010_MerceYlla 2010

Les primeres manifestacions de l’home prehistòric en relació amb el seu ornament personal i la seva primitiva indústria es remunta a les èpoques superiors del Paleolític. És a dir de la pedra antiga sense polir, aquelles eres llunyanes, potser centenars de milions d’anys, quan l’home habitava en coves per buscar abric, caçava amb destrals de pedrenyal matant a cops, rens, mamuts i bisons, i es pintava el cos de colors.

El proper pas, va cap a la decoració personal, major vistositat per la seva persona, els adorns penjants. Per falta d’instruments força afilats, l’ home de les cavernes recorre en un principi als objectes de fàcil manipulació, que la mateixa naturalesa els ofereix pròdigament: diminuts crustacis vivents o fòssils, cargols, vèrtebres de peixos i dents d’animals de caça menor.

Collaret fet amb crustàcis, trobat a la Cova de Les Espleugues (Lourdes, França)

Els pinta de colors simples, els proveeix de forats, els enfila amb corda de fibra o tendó i se’ls penja a les extremitats com collarets. Els adorns penjants caracteritzen el caçador primitiu i formen part de l’aixovar de les sepultures prehistòriques.
A mesura que perfecciona les seves eines de pedra, l’home de les cavernes utilitza també dents de llops i óssos, amb els quals formen collarets.
Alguns d’aquests dents dels acoloreix i altres els graven amb tosques figures geomètriques. Ja s’observen certes diferències en els dibuixos, però la composició es restringeix a les formes més senzilles.

Per a l’home de les cavernes aquestes cadenes signifiquen al mateix temps d’un adorn i un recurs apòtropes, però té a més valor com a trofeu de caça, testimoni eloqüent de la seva empenta i la seva valentia, proporcionant alhora un destacat lloc en l’ordre social de les cavernes .

A l’últim període de cultura paleolítica dels arqueòlegs li van donar el nom de magdalenià. El lloc que va donar motiu per a aquesta denominació va ser l’estació de la cova de Madeleine, a Dordonya, França, lloc on s’ha descobert el major nombre de restes d’aquesta època. Els estris s’han perfeccionat considerablement, i no és ja fabricats per cops sinó per pressió.
Una gran quantitat de sílex, burins, raspadors i punxons amb vores filosos ens mostren la perfecció i l’habilitat amb què l’home de llavors saia treballar amb les seves eines. Notable també és la tècnica i el refinament que s’observen també en els seus adorns.
Una vegi acabada la caça del dia i satisfetes immediatament després les seves necessitats alimentàries, el caçador de rens no mancar sens dubte d’alguns instants d’oci i solaç que li permetien orientar els pensaments i inquietuds cap a una activitat artística creadora.

Així va començar a gravar o pintar les parets de la cavernes, que li servia de llar i santuari, escenes de la seva vida o animals que solia caçar, assumint la bèstia representada un rol màgic, els retrataven amb pocs traços amples, però aconseguien donar una imatge perfecta de l’animal, la seva posició i dels seus moviments en forma gairebé impressionista que sorprèn l’observador modern.

Igualment embellia seus béns d’ivori dels ullals de mamut, matèria apta per llaurar escultures, i els d’ossos, banyes de ren i lignit, gravant sobre la superfície del mateixos, amb burins afilats, figures d’animals i fins motius vegetals. Les mateixes substàncies retallades en petits trossos i llaurades els servien sens dubte d’ornaments corporals.

Certs objectes naturals el fascinaven per la seva raresa i les dificultats que se li oposaven quan intentava aconseguir-los, i com no vol privar d’ells, es enginy per imitar-los. Les dents d’óssos i llops van ser copiats en altres substàncies més fàcils de llaurar, com d’ivori i les banyes de ren o cérvol, coneixent també dents de lleó imitats amb molta habilitat, ja que els homes del període magdalenià van ser virtuosos tallistes.

Ornamentació en una banya de cérvol, talla trobada a la cova de Madeleine, Dordogne (França) a l’any 1800.

Mentrestant, s’estenia l’home de l’època paleolítica el radi de les seves incursions, i àvil de tot el material estrany, rar o brillant podia obtenir, recollia trossos de cristall de roca, serpentina, jade, corals i altres pedres de colors vius que podien utilitzar per fabricar els seus adorns o amulets. D’aquesta manera s’explica com la caverna d’un caçador de l’època quaternària, descoberta en Goyat, Bèlgica, feia gairebé la impressió d’un museu paleontològic, en una altra cova es trobava oculta un dipòsit d’unes vuit mil petites petxines marines tenyides de vermell, la desena part d’elles proveïdes de perforacions practicades sense dubtes per poder enfilar.
Però la gran novetat de la cultura magdalenià i un dels objectes més apreciats, va ser l’àmbar, utilitzat probablement en el seu estat natural, i que en el seu era subsegüent, la Neolítica, trobés una difusió molt vasta.

Senzills collarets d’ossos, ivori o ambre en formes semblants a la dels botons d’avui,eren ja en aquell temps ornaments que gaudien de general us plau, quan el Paleolític tocava la seva fi.

Àmbar en el seu estat natural.

Fonts: http://www.dejoyas.com/joyas-en-la-edad-de-piedra.php

http://www.issuu.com/redtic/docs/joyas

http://www.adejoyas.com

2010_MerceYlla 2010, General