Des dels nostres orígens, les persones hem tingut la necessitat de comunicar-nos. La paraula oral (o paraula parlada) és la manera més antiga d’expressar i manifestar missatges i històries. D’alguna manera, podem dir que d’aquí en sorgí el “llibre oral”.
Aquesta transmissió oral tenia l’inconvenient dels “sorolls”, que deformaven els missatges. La major part de les vegades, el narrador era qui, en funció dels seus interessos, la deformava d’una o d’una altra manera.
Quan es van inventar els sistemes d’escriptura en les antigues civilitzacions, l’home va passar a utilitzar suports d’escriptura com serien: taules amb cera, plom, pells, ossos, fusta, papirs o post de massilla. Es diu que la primera escriptura va nèixer a Àsia, a l’antiga Mesopotàmia.
Pel què fa a l’escriptura egípcia, podem distingir l’escriptura jeoroglífica, que representa les paraules mitjançant figures (altres pobles, com els hittities i els asteques, també van tenir aquesta mena d’escriptura). Després aquesta escriptura va evolucionar en cursiva: en les escriptures hieràtica i demòtica i també en una escriptura fonètica.
EDAT ANTIGA
Tan bon punt els sistemes d’escriptura es van haver inventat en les antigues civilitzacions, qualsevol suport sobre el qual s’hi pogués escriure el feien servir. Alguns exemples d’aquest suports podrien ser: la pedra, l’argila, l’escorça dels arbres… L’alfabètic escrit va sorgir a Egipte al voltant de 1800 abans de Crist.
- Rotlles: el papir, un material gruixut similar al paper confeccionat teixint les tiges de la planta de papir, i després colpejant la fulla teixida fent servir un martell com a eina, va ser usat per a escriure a l’antic Egipte, potser ja des de la Primera Dinastia, encara que la primera evidència dels llibres del rei Nefererkare Kakai de la Cinquena Dinastia (al voltant de 2400 aC). La fulla obtinguda d’aquesta manera, s’anomenava bon papir (d’aquesta paraula papir, provinent del terme grec πάπυρος papiros, procedeix el mot paper). Generalment, empalmant diverses fulles s’obtenien rotlles, que poden arribar a diversos metres i solien guardar-se enrotllats entorn d’un suport cilíndric de fusta, per això el seu nom.
D’acord amb Heròdot, els fenicis van portar l’escriptura i el papir a Gràcia al voltant del segle X o IX abans de Crist. La paraula grega per al papir com a material d’escriptura (biblion) i per als llibres (Biblos) procedeixen del port fenici Biblos, a través del qual es va exportar el papir a Grècia. Dels grecs també prové la paraula grega τόμος (tomus), que originalment significava una llesca o peça i des d’aquell moment es va fer servir per referir-se a “un rotlle de papir”. Tomus fou utilitzat pels llatins amb exactament el mateix significat que el volum.
Tant si eren fets de papir, pergamí, o paper de l’Àsia oriental, els rotlles van ser la forma dominant del llibre en la cultura hel·lenística, romana, xinesa i hebrea. El format més modern que va suposar el còdex, més similar a un llibre, va engegar al món romà en l’antiguitat tardana, però el format de rotlles va persistir molt més temps a l’Àsia.
- Còdex: els rotlles de papir encara dominaven en el segle I després de Crist, els que es van trobar a Pompeia ho demostren. La primera menció escrita del còdex com a forma de llibre és de Marc Valeri Marcial, en el seu Apophoreta CLXXXIV al final del segle, on elogia la seva compacitat. No obstant això, el còdex no va guanyar molta popularitat en el món hel·lenístic pagà, i només dins de la comunitat cristiana se’n va fer un ús generalitzat. aquest canvi va passar gradualment durant els segles III i IV, i les raons per adoptar la forma de còdex són diverses: el format és més econòmic, ja que ambdós costats del material d’escriptura es poden utilitzar; és portàtil, fàcil a l’hora de consultar-lo i fàcil de guardar. Els autors cristians poden també haver volgut distingir els seus escrit dels textos pagans escrits sobre rotlles.
Les tauletes de cera van ser el material d’escriptura habitual a les escoles, a la comptabilitat, i per prendre notes. Tenien l’avantatge de ser reutilitzables: la cera es podia fondre, i tornava a estar “en blanc”. El costum d’unir diverses tauletes de cera juntes (pugillares romà) és un possible precursor dels llibres moderns (és a dir, còdex). L’etimologia de la paraula còdex (bloc de fusta) també suggereix que pot haver-se desenvolupat a partir de tauletes de cera de fusta.
En el segle V, Isidoro de Sevilla explica la relació entre còdex, llibre i rotlle en les seves Etymologiae (VI.13): “El còdex està compost de molts llibres, un llibre és d’un rotlle. S’anomena còdex a manera de metàfora dels troncs (còdex) dels arbres o les vinyes, com si es tractés d’un magatzem de fusta, perquè conté en si mateix una gran quantitat de llibres, com si fossin les branques”.
EDAT MITJANA
MANUSCRITS: la caiguda de l’Imperi Romà al segle V va comportar el declivi de la cultura de l’antiga Roma. El papir era difícil d’obtenir a causa de la manca de contacte amb Egipte, i el pergamí, que s’havia utilitzat durant segles, va començar a ser el principal material d’escriptura.
Els monestirs continuen la tradició d’escriure en llatí a l’Imperi Romà d’occident. Cassiodor, al monestir de Vivarium, va destacar la importància de la còpia de textos. Sant Benet de Núrsia, a la seva Regla Monachorum també promou la lectura. La Regla de sant Benet, que preserva determinats moments per la lectura, va exercir gran influència en la cultura monàstica de l’Edat Mitjana i, és una de les raons per les quals el clergat eren els lectors predominants. La tradició i l’estil de l’Imperi Romà segueix present, però a poc a poc la peculiar cultura del llibre medieval emergirà.
Abans de la invenció i adopció de la premsa, gairebé tots els llibres es copiaven a mà, fent els llibres cars i relativament poc freqüents. Als petits monestirs generalment només hi havia una dotzena de llibres. Els que eren de mida mitjana, potser arribaven a un parell de centenars. Al segle IX, les grans col·leccions arribaven al voltant de 500 volums.
Els còdexs o llibres eren copiats i il·luminats pels monjos al scriptorium (sala d’escriptura) d’un monestir. Els llums i les espelmes estaven prohibits per a evitar incendis, i els monjos no podien parlar per no cometre errades. Tota comunicació era duta a terme mitjançant els signes.
Hi ha quatre tipus d’escriptors:
- Cal·lígrafs o copistes, en la producció de llibres, els que s’ocupen de la producció de base i de la correspondència
- Correctors, que recopilen i comparen els llibres acabats amb el manuscrit del qual s’han produït
- Il·luminadors, que pintaven les imatges i il·lustracions multicolor o il·luminacions, que eren l’equivalent als actuals grafistes.
- Rubricadors, que escribien les rúbriques o capçaleres dels capítols i altres parts de text a destacar i que es feia habitualment amb lletres vermelles.
El procés de producció era llarg i laboriós. Calia preparar el pergamí i aplanar els fulls individualment amb un instrument rom. Després el cal·lígrafs transcrivia el text deixant en blanc les àrees de la il·lustració. Finalment, el llibre estava llest per l’enquadernació.
En l’antiguitat es coneixien diferents tipus de tinta, generalment a partir de sutge i goma, i més tard també de colorants vegetals i vidriol de ferro. Això va donar a l’escriptura el típic color negre marró, però no eren aquets els únics colors utilitzats. Hi ha textos escrits en vermell, o fins i tot a l’or, i per les il·luminacions s’utilitzaven diferents colors. A vegades tot el pergamí era de color morat, i el text està escrit amb or o plata.
Els monjos irlandesos varen introduir l’espaiament entre les paraules en el segle VII. Això va facilitar la lectura, ja que aquests monjos tendien a estar menys familiaritzats amb el llatí. Tanmateix, l’ús dels espais entre les paraules no es convertiria en comú fins al segle XII. S’ha argumentat, que l’ús d’espai entre les paraules mostra la transició de la lectura semi-vocalitzada a la lectura silenciosa.
Els còdexs, primers volums similars als llibres, utilitzaven pergamí o vitela (pell de vedell) per als fulls. Les cobertes del còdex es feien de fusta i cobertes de cuir. Com que el pergamí sec tendeix a agafar la forma d’abans de la seva elaboració, els còdexs van ser equipats amb fermalls i corretges. Durant l’edat mitjana, quan només les esglésies, universitats i homes pertanyents a la noblesa podien disposar de volums per a llegir, aquests eren sovint posats sota clau per evitar els furts. Els anomenats libri catenati es van utilitzar fins al segle XVIII.
Al principi la majoria de les obres eren copiades als monestirs, d’una en una. Amb el sorgiment de les universitats al segle XIII, el major accés als manuscrits duu a un augment de la demanda d’obres, i va aparèixer un nou sistema per a copiar-ne. Els còdexs o els llibres van ser dividits en fulls solts (pecia), que es prestaven a diferents copistes, per la qual cosa la velocitat de producció de còdexs va augmentar considerablement. El sistema es va mantenir pels gremis d’impressors, que eren seculars, i produïen tant material religiós com laic.
El ludaisme, ha mantingut l’art de l’escriba fins al present. Segons la tradició jueva, el rotlle amb la Torà en una sinagoga ha de ser escrit a mà sobre pergamí. No és vàlid un llibre imprés, encara que la congregació pot fer-los servir per l’oració i per estudiar fora de la sinagoga. El Sofer (escriba) és un respectat membre de qualsevol comunitat jueva.
Avançada l’edat mitjana els còdexs o llibres començaren a ser produïts per impressió de blocs (xilografia). La tècnica de impressió de blocs consisteix a tallar sobre una post de fusta la imatge de cada pàgina. La post amb el relleu era, més tard, tintada i utilitzada per a crear nombrosos exemplars d’aquella pàgina. Tanmateix, crear un còdex sencer mitjançant aquest mètode era una tasca costosa, ja que necessitava d’una post tallada per cada pàgina.
IMPRESSIÓ XILOGRÀFICA: en aquest tipus d’impressió es treballa amb una imatge en relleu de tota una pàgina tallada en blocs de fusta que, un cop entintada, s’utilitza per a imprimir còpies d’aquesta pàgina. Aquest mètode es va originar a la Xina, a la dinastia Han (220 Ac), com a mètode d’impressió de tèxtil i més tard de paper, i va ser àmpliament utilitzat a tot l’Àsia Oriental. El llibre imprès més antic fet per aquest mètode és El Sutra del Diamant ( 868 dC).
El mètode, anomenat xilografia, va arribar a Europa a principis de segle XIV. Llibres (coneguts com xilografiats) (Biblia pauperum, etc.), així com baralles de cartes i imatges religioses, van començar a ser produïts per aquest mètode. La creació d’un llibre sencer és un procés ardu, que requereix un bloc tallat a mà per cada pàgina, i els blocs de fusta tendeixen a trencar-se, si es conserven per un període llarg de temps.
TIPUS MÒBILS I INCUNABLES: L‘inventor xinès Bi Sheng va fer tipus mòbils de fang al voltant de 1045, però no es coneixen exemples de la seva impressió. Els tipus mòbils de metall es van inventar a Corea a la Dinastia Goryeo (al voltant de 1230), però no van ser àmpliament utilitzats degut, en part a l’enorme conjunt de caràcters del xinès. Al voltant de 1450, pel que comunament es considera com una invenció independent, Johannes Gutenberg va inventar els tipus mòbils a Europa, juntament amb innovacions en el tipus de fosa sobre la base d’una matriu i un motlle manual. Aquesta invenció va fer, gradualment, que els llibres fossin menys cars de produir, i més àmpliament disponibles.
Els primers llibres impresos, els fulls solts i les imatges que van ser creades abans de l’any 1501 a Europa són coneguts com incunables.
http://es.wikipedia.org/wiki/Libro
2010_marta riera 2010
