todo menos el objeto 2010

teléfonos cerrados.

admin General

la Teoría de la relación de objetos es la idea de que el Ego- Yo existe solo en relación con otros objetos, que pueden ser externos o internos. Los objetos internos son versiones internalizadas de objetos que se forman primariamente mediante interaciones tempranas con los progenitores. Hay tres “afectos” fundamentales que pueden existir ente el Yo y el Otro: apego, frustración y rechazo. Estos afectos son estados universales emocionales que constituyen los elementos mínimos de construcción de la persolalidad.

¿hasta que punto somos independientes? ¿podemos vivir sin objetos? miremos a nuestro alrededor y veremos que todo lo que nos rodea, todo, desde la más mínima chapa oxidada, un chicle enganchado en el suelo o su envoltorio… hasta el más prestigioso colgante de diamantes en el escaparate de ésa joyería tan cara… todo, son objetos, que han sido juzgados valorados, vividos soñados, deseados o rechazados. Viviendo su vida tan vacía, pero tan llena de alma, como si fueran parásitos del hombre, viviendo una simbiosis donde tanto objeto como persona necesitan uno del otro.

2010bertagironella General

Un pequeño resumen escrito del buen reportaje que hicieron en Capital, un programa que emiten cada dos semanas en la cadena francesa de televisión M6.

http://www.blogabulles.fr/2009/08/06/champagne-bling-bling/

En conclusión; y a partir de dos frases escuchadas.

-“Hay clientes que directamente piden la botella mas cara sin mirar las otras.”

-“Hay cosas que hay que venderlas caras para que sean creíbles.”

2010_Lheveder-Carlos General

Algo más,…que la botella más cara.

Luxor - pure gold 24k

El oro es el más preciado de los metales. Dotado de numerosas virtudes, fascina y atrae al hombre desde siempre. A finales del siglo XIX apareció en la alimentación de los europeos, acompaña los platos más finos de las mesas más grandes del mundo. Hace más de un siglo que comemos oro.

El champagne a adquirido su distinción en la nobleza en el siglo XVIII, y desde entonces, una reputación mundial sin igual. Se a trasformado en el vino refinado de todas las fiestas.

Seleccionando y juntando los ingredientes raros y preciados, Luxor inventa un símbolo absoluto. Producido en Francia, en series muy limitadas, Luxor es exclusivo. Un saber hacer único que os permite ahora, beber oro.

Para distinguirse y coger mercado sobre el “monopolio” de las grandes casas de champagne, algunos crean nuevos conceptos diferentes. Simplemente cogiendo un champagne (no de los mejores) y añadiéndole algunas pequeñas virutas de oro (que no cuestan tanto). Y finalmente venden la botella a unos 250€, eso si, a raíz de esta transformación pierde la apelación, y ya no puede llamarse champagne.

http://www.luxorbrut.com/

2010_Lheveder-Carlos General

Quien lo  iba a decir , ya no somos ún icamente consumidores pasivos, ahora somos individuos per tenecientes a una comunidad interactiva en la que tenemos el poder de expresar nuestros gustos y opiniones de lo que consumimos y con ello influir en la toma de decisiones, este poder podemos ejercer lo libremente gracias a  la Web 2.0.  

Para comprender claramente el concepto acuñado por Alvin Toffler en su libro “La Tercera Ola” , vayamos primeramente a la época de los 80 ’s cuando se decía que el público era una “masa destinada sólo a consumir” . Las grandes corporaciones eran las dueñas totales del mercado y en aquel tiempo para nada se tenía pensado que el público tenía voz y voto, y que si ejercía su derecho a quejarse era rápidamente acallado y por lo tanto difícilmente escuchado. 

Es así como el público había sido para aquel entonces un consumidor pasivo que sólo ejercía la función de comprar-pagar , y si encontraba 

algo positivo o negativo en ese producto o servicio adquirido, lo más que podría hacer era ejercer su derecho de publicidad de “boca en boca”  que se limitaba en aquel entonces a sus familiares y amigos.   

Es gracias a la interactividad y a las comunidades virtuales de la Web 2.0 que este consumidor  pasivo descubrió que tenía un poder, ya que sus comentarios podrían engrandecer  o hacer desaparecer un producto, un servicio o una empresa;  es aquí donde entra en  juego el concepto de Prosumer  o Prosumidor. 

El prosumer , deja de ser un consumidor pasivo, para convertirse en un creador  de contenidos, en un generador de ideas y conceptos que a su vez son consumidos por  él mismo y por muchas otras personas que buscan algo en común dentro de la gran red de redes.

FUENTE

http://www.slideshare.net/sergioges/prosumer-el-nuevo-consumidor-20

2010_gonzalez_eli General

Por fin, el esperado momento ha llegado. Y no ha defraudado. Tal como se esperaba, se ha presentado hoy a las 19:43 (hora peninsular) en la WWDC10 el nuevo iPhone 4. El modelo presentado era el mismo que el prototipo que llegó a las manos de Gizmodo. Os dejo con el vídeo de presentación que, obviamente, no os va a dejar indiferentes. Es sencillamente, el mejor teléfono móvil hasta la fecha con gran diferencia.

2010albertpedrero General

CONCLUSIONS: el SECRET de HELLO KITTY

Per què la Hello Kitty agrada tant a homes, com a dones o nenes de quasi totes les edats? Per què és el personatge de dibuix amb més èxit i poder en quant a merchandising i llicència? Doncs la resposta, sorprenentment, és perquè és sosa: quina emoció exhibeix? Està feliç? Està trista? Aburrida? Perplexa? En realitat no exhibeix cap emoció, i això ens permet plasmar en ella el nostre estat d’ànim, si estem tristos, la veiem trista. Si estem confusos, la veiem confusa. Si estem rient, ella també vol riure. Això genera una sensació d’identificació, i com a conseqüència, amistat.

Al 1974 l’empresa japonesa Sanrio va assignar a una dissenyadora, Yuko Shimizu, la feina de dissenyar algun personatge per decorar moneders de vinil. Va crear sis dibuixos, pero només un va tenir èxit, un petit gatet amb un llaç al cap. Va dir que “No sabia com expressar la boca de forma mona” i després va afegir: “Així que no la vaig afegir.” La seva popularitat va créixer tant que l’empresa ha inventat un total de més de 450 criatures “mones” des dels anys 60, però cap s’ha acostat a l’èxit del gatet.

Hello Kitty

Encara que va ser dissenyat per a nenes, un estudi realitzat l’any 2004 a botigues dels EEUU va revelar que una tercera part dels compradors de Hello Kitty són dones majors de 18 anys, i compren productes per a elles mateixes (no per germanes ni nebodes). A partir d’aquests estudis es va començar a comercialitzar amb productes de llenceria Hello Kitty, per exemple un rellotge de Hello Kitty amb diamants incrustats ($30.000), i moltes més joies i productes d’interès com una targeta de crèdit emesa pel banc MBNA. L’empresa de cosmètica Mac llançarà al febrer una línea de maquillatge Hello Kitty.

Un altre dels motius pels quals es compra tant la marca és perquè té el cap molt gros. Qui més té el cap gros en relació amb el seu cos? Els bebès. Al veure un personatge amb el cap gran, la nostra reacció inicial sol ser: Oh! Que mono! Perquè ho associem de forma inconscient amb un recent nascut, al veure-ho es desperta indirectament un tipus d’amor, necessari perquè volem tenir cura d’aquesta criatura tan indefensa. És a dir que se’ns desperta l’instint maternal; pura biologia: els nostres cervells (sobre tot els de les dones) estan configurats per estimar a qualsevol criatura amb un cap massa gran.

S’ha de tenir en compte que han vestit a la Hello Kitty de diferents maneres a través dels anys i és considerada com un personatge “fashion”, perquè sempre està a l’avantguarda en quant a disseny del vestuari es refereix, inclòs artistes famos@s han fet ús de roba i accessoris amb la seva imatge. Potser és per això que no passa mai de moda i la gent no se’n cansa com ha passat amb altres personatges.

Hello Kitty a la moda

Aquestes raons fan que la Hello Kitty englobi un gran nombre de perfils emocionals.

Potser és un punt trist veure com ens deixem portar com borregos per on uns quants decideixen, i contribuïm, a enriquir-los obscenament a canvi de RES. Aquest síndrome de Hello Kitty afecta a molta gent sobretot nenes i noies.

Quin és el secret de la Kitty? Què vol dir que fem servir o portem coses de la Hello Kitty a sobre? Que pertanyem a un tipus de rol creat per nosaltres mateixos. Per què comprem productes de la Hello Kitty, quan el mateix producte ens pot costar més barat? Què és el que trobem en els seus productes? Creiem que serem més cools o més tendres? Que té la Hello Kitty que quan ens mira ens convertim amb zombis hipnotitzats? Algunes de les respostes les he trobat i es reflexen en els posts però he de dir que estic segura que la Hello Kitty amaga alguna cosa màgica dins seu que fa que la veiem com tot un símbol de l’últim segle. Tot plegat em sembla un punt psicòtic.

Fonts utilitzades per a la realització dels posts:

http://www.eluniverso.com/foto_galeria_1344/

http://usuarios.multimania.es/kittyboom/hellokitty.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Garfield

http://modadicta.blogspot.com/2007_04_08_archive.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Snoopy

http://www.mundohellokitty.com/category/hello-kitty-fans/

2010_annapadial General

Sobre Ives Klein:

-Algunas de sus actividades anticipan lo que será el arte conceptual; entre ellas, la presentación en la galería Iris Clert de París de una exposición titulada Vacío (1958). Consistió en dejar un espacio completamente desnudo, lo que para Klein significaba una exhibición de zonas de sensibilidad pictórica inmaterial, que no dudó en “vender”. Las ganancias fueron arrojadas al Sena.- (http://www.biografiasyvidas.com/)

Gràcies a aquest acte de vendre espais inmaterials, podem interpretar, entre altres coses, que Ives Klein ens mostra una de les facetes més “curioses” de l’art i de la societat en general: El poder de lo simbòlic. Els espais inmaterials “per se” no tenien cap mena de valor, al igual que els diners que va rebre a cambi. És quan, gràcies a un arrelat acord social, que aquests elements prenen un valor real i simbòlic. És sorprenent com lo simbòlic és lo real/útil en la societat.

El fet de que Ives Klein llencés els guanys (diners/or) al Sena es pot entendre com una questió d’equilibri: si amb quells diners s’hagués comprat (per exemple) un cotxe, això voldria dir que un “espai inmaterial” equival a un cotxe, i això és una animalada. Però paradoxalment, i gràcies als mecanismes de l’Art, on lo que toca l’artista es converteix en or, el certificat d’haver comprat “l’espai inmaterial” segur que val molt més que un cotxe.

\”Yves Klein o El comerciante muerto\” És un document que parla sobre Yves Klein i de com aquest va entendre les seves propies obres d’art com a mercaderies d’intercambi. Va veure com les obres, més enllà de la qualitat pictòrica, tenien el valor de poder ésser intercambiades per altres coses. Així com ho fan els diners.

Conclusió: El valor de moltes de les coses materials “per se” és mínim. Aquestes coses materials tenen un valor “real” o útil en quant a símbols, en quant a lo que representen. Els diners representen el dret a l’adquisició de béns i serveis, i és només en aquest sentit que tenen valor. La forma de justificar que allò que has comprat no és una imitació/falsificació, és l’alt preu que has hagut de pagar, que consta en el ticket de compra. Sense el ticket, qualsevol podria dir-te que és una bona imitació i no ho podries ratificar.

2010_GuillemArenas General

Els diners han estat un tema recurrent al llarg de la història. A continuació hi ha un recull de frases sobre els diners que han dit personatges públics amb certa infuència:

“De aquel que opina que el dinero puede hacerlo todo, cabe sospechar con fundamento que será capaz de hacer cualquier cosa por dinero.”
“Si quieres conocer el valor del dinero, trata de pedirlo prestado.”
Benjamin Franklin (1706-1790) Estadista y científico estadounidense.

“Mi sueño es el de Picasso; tener mucho dinero para vivir tranquilo como los pobres.”
Fernando Savater (1947-?) Filósofo español.

“No estimes el dinero en más ni en menos de lo que vale, porque es un buen siervo y un mal amo.”
Alejandro Dumas (1803-1870) Escritor francés.

“El dinero, que ha hecho morir a tantos cuerpos, hace morir todos los días a miles de almas.”
Giovanni Papini (1881-1956) Escritor italiano.

“Algo habrá de malo en la riqueza cuando a todo el mundo le da vergüenza confesar que la tiene.”
Noel Clarasó (1905-1985) Escritor español.

“Estoy absolutamente convencido que ninguna riqueza del mundo puede ayudar a que progrese la humanidad. El mundo necesita paz permanente y buena voluntad perdurable.”
Albert Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense.

“Un banquero es un señor que nos presta un paraguas cuando hace sol y nos lo exige cuando empieza a llover.”
Mark Twain (1835-1910) Escritor y periodista estadounidense.

“El dinero es una nueva forma de esclavitud, que sólo se distingue de la antigua por el hecho de que es impersonal, de que no existe una relación humana entre amo y esclavo.”
Leon Tolstoi (1828-1910) Escritor ruso.

“El principal valor del dinero radica en que lo estimamos más de lo que vale.”
Henry-Louis Mencken (1880-1956) Periodista y escritor estadounidense.

“El dinero es un estiércol estupendo como abono, lo malo es que muchos lo toman por la cosecha.”
Joseph Joubert (1754-1824) Ensayista y moralista francés.

“El dinero es la tarjeta de crédito de los pobres.”
Herbert Marshall McLuhan (1911-1980) Comunicólogo canadiense.

“El dinero y no la moral es el principio de las naciones fuertes.”
Thomas Jefferson (1743-1826) Político Estadounidense.

“El oro circula porque tiene valor, pero el papel moneda tiene valor porque circula.”
Karl Marx

“Cuando no se tiene dinero, siempre se piensa en él. Cuando el dinero se tiene, sólo se piensa en él.”
Paul Getty

“Por oro no vendas lo que nunca podrás comprar con oro: la tranquila siesta, el satisfecho día, la limpia fama y la conciencia alegre.”
Samuel Johnson

“Con dinero sólo se compra lo que se vende.”
Reinaldo Temprano

És curiós com habitualment s’associa “tenir diners” amb riquesa, quan la riquesa és molt més que el dret a tenir béns/serveis, és gaudir-ne i gaudir de tot allò que els diners no poden comprar.

Sobre Marcel Duchamp:

-L.H.O.O.Q. es una obra de arte de Marcel Duchamp realizada en 1919. Es uno de los ready-mades de Duchamp. Los ready-mades son objetos que han sido producidos en serie, normalmente destinados a un uso utilitario y ajenos al arte que se transforman en obras arte por el mero hecho de que el artista los elija y les cambie el nombre, los firme o simplemente los presente a una exposición artística. En L.H.O.O.Q. el objeto es una tarjeta postal barata con una reproducción de la conocida obra de Leonardo da Vinci, la Mona Lisa, a la que Duchamp dibujó un bigote y una perilla con lápiz y le puso un título.

El nombre de la obra, L.H.O.O.Q. es homófono en francés de la frase «Elle a chaud au cul», literalmente «Ella tiene el culo caliente».

Duchamp realizó varias versiones de L.H.O.O.Q. de diferentes tamaños y soportes. Una de ellas, es una reproducción en blanco y negro de la Mona Lisa sin bigote ni perilla que llamó L.H.O.O.Q. Afeitada.- (http://es.wikipedia.org/)

Ens trobem davant d’un altre cas on la firma de l’artista és primordial per establir que això és una obra d’art. Com pot un folletó imprès industrialment, amb quatre ratlles pintades, esdevenir una obra d’art sense la firma d’un artista reconegut?

Aquesta ha estat l’essència de l’art dels últims anys: l’art ha esdevingut una fàbrica d’elements que tenen valor en quant a mercaderia, en quant poden ésser intercambiats per altres coses. La firma de l’artista em recorda a la firma dels GoldSmith (del primer video) a l’hora de crear valor del no res.

2010_GuillemArenas General

Anem de viatge. Un cop n’em tornat, el viatge ja no existeix en sí mateix, però existeix en quant a records, fotografies, videos, souvenirs… el mateix passa amb qualsevol realitat ja succeïda: records, fotografies, videos, documents, dades, informacions, textos, objectes, making-offs, obres, museus, webs, representacions… i també passa amb els objectes, en aquest cas amb els diners.

Caminant pel carrer podem suposar si la persona que passa pel nostre costat té molts o pocs diners, i no és pas perquè els portin enganxats al front.

Normalment ens basem en la roba, els complements, la higiene, el pentinat i fins hi tot l’actitud. Si analitzem més la persona podem mirar en quin vehicle es desplaça, a quins llocs va, on viu, què menja… i relacionem els diners que té o no té amb mèrits propis de la persona. Doncs no sempre és així, hi ha molts mecanismes pel qual una persona pot tenir diners “no merescuts”: perquè els hi ha donat algú (ex. pares-fills), perquè els hi ha tocat la loteria, perquè els ha robat, perquè ha estafat o explotat a algú, o perquè (i aquest es el motiu més freqüent) la seva feina genera molts més diners dels que hauria de generar.

M’explico a través d’un exemple: perquè els futbolistes de primera divisió (a espanya, per exemple) guanyen tants diners? Perquè simbolitzen una serie de valors que atrauen a molta gent: esport/salut, honor, rivalitat, victòria, venjança, acció… Quan hi ha partit, les botiques, els restaurants, etc. estàn buits. En aquell moment tot lo relacionat amb el futbol (el camp, la tv, els bars…) s’emporten els diners de milers de negocis. El que vull dir amb això és que el valor simbòlic s’imposa desmesuradament sobre el valor o el mèrit real de les coses.

El que passa amb el futbol passa també amb els objectes, els productes comercials, les marques i les obres d’art. Això no passaria o passaria d’una altra manera si els valors que tenim com a societat fóssin uns altres.

2010_GuillemArenas General